El paper del guionista és: estem en plena coordinació sempre, ells m'expliquen que han vist un cas o jo els hi ofereixo un cas que pot ser interessant i a partir d'aquí tenen diferents missions. Una és buscar exactament informació del cas, juntament amb la persona documentalista, que és una figura molt important perquè ajuda a trobar hemeroteca, ajuda a trobar arxius, ajuda a trobar sumaris del cas diligències policials d'investigació, per poder arribar realment als detalls d'aquell cas.

Normalment a la premsa s'expliquen, quan acaben de passar els fets, les coses com es pot no? En calent, però després això clar té un desenvolupament i quan arriba a judici ja té molts més detalls, no? Al final és una història que intentem trobar des de tots els punts de vista. Llavors el seu paper és aquest i un cop tenen tota la informació molt interioritzada, en paral·lel, busquem els protagonistes, perquè el true crime es basa en això, no en buscar experts, sinó en els protagonistes d'aquella història. Moltes vegades ens han ofert policies que poden fer de portaveus, però no ens interessa, ens agrada el policia que va entrar en aquell pis, que va fer la detenció... Sobretot per copsar emocions. Com es va sentir? Com ho va viure? Com va ser aquella investigació? Si va ser molt llarga, si va ser curta, quins girs va tenir,  què els va sorprendre? És a dir, aquesta part emocional i de sensacions és la que jo crec que aporta aquest interès que té el true crime.

Llavors un cop tenim tot això, en el cas de la ràdio, en el cas de tele és el mateix, quedem amb ells, els gravem, i muntem una estructura. En el cas de la ràdio, s'escriu un guió que normalment sol ser d'unes quaranta pàgines, i amb els talls de veu dels protagonistes insertats.

I en el cas de la tele, el que es fa és un una mena d'estructura que funciona sola. No hi ha muntatge de res més, només són les veus dels protagonistes en les entrevistes que hem anat fent. De manera que només aquelles veus ja tinc incoherència per si soles, s'entengui el que es vol explicar, tingui ritme, sigui interactiu, atractiu i, a partir d'aquí després ja quan tu li poses el muntatge de sala, amb les ficcions, amb les imatges dels drons, això creix moltíssim. O sigui, ja ho transformés en el que acaba sent Crims, però hi ha d'haver una base sempre que és aquesta estructura que munten els guionistes.

I amb els relats dels llibres el mateix. Ens repartim els casos, si algú, per exemple, ha fet un cas per la tele o per la ràdio i el té molt interioritzat, doncs s'encarrega aquesta persona descriure'l.